El desallotjament del Batalló Disciplinari núm. 5

El 23 de desembre de 1938 començà la campanya militar de Catalunya que acabaria poques setmanes després amb la desfeta total de l’exèrcit republicà. A començaments de gener del 39, davant la greu situació al front, un front que cada cop s’aproximava més, el presos del batalló de Clariana de Cardener van ser separats en dos grups: el grup 1 el constituïen els que presentaven una forma física mínimament acceptable. El grup 2 era el dels que estaven en pitjors condicions.

Grup 1: de presos que va ser portat a l’oest

Segons els testimonis de Sebastià Pujol i Miquel Arenas, que van formar part del primer grup de presos, el 6 de gener van ser conduïts al castell de Ribelles (Vilanova de l’Aguda, la Noguera) amb l’objectiu de fer-los excavar trinxeres en un tossal a uns déu quilòmetres de Ribelles, en direcció a Ponts.

Les trinxeres que van fer excavar als presos formaven part de la línia defensiva L-2 de l’exèrcit republicà que consistia en un seguit de trinxeres i búnquers al llarg d’un parell de quilometres en sentit paral·lel al riu Segre. El front era molt proper i avançava ràpida i inexorablement cap a ells. A més, els franquistes tenien suport aeri i els presos temien un bombardeig.

La darrera nit que van passar allà va ser la del 16 al 17 de gener, quan els feren anar apressadament cap a Calaf perquè el front havia avançat ràpidament per la plana d’Urgell. De fet el dia 7 de gener, quan els presos ja estaven a Ribelles excavant trinxeres, la 45 Divisió Nacional havia ocupat Bellcaire d’Urgell; el dia següent, Linyola, Bellvís i Vilanova de la Barca; l’endemà, Mollerusa i Miralcamp, entre altres poblacions de la plana urgellenca. Durant aquests dies la 82 Divisió nacional intentava ocupar Tàrrega en mig d’una resistència encara considerable per part dels republicans que es va mantenir fins el 15 de gener. La 150 Divisió del cos de l’exèrcit Urgel va ocupar Ponts el 17 de gener, poques hores després que els presos fossin conduïts (a peu) fins el poble de Vicfred, on van continuar excavant trinxeres. Val a dir que a aquelles alçades les tropes republicanes ja no tenien capacitat per oferir una resistència significativa, tan sols grups de soldats aplegats per oficials intentaven atrinxerats frenar l’avenç de les tropes franquistes. Van estar a Vicfret fins el dia 20 de gener, excavant trinxeres. Les condicions eren molt dures: a la feblesa inicial dels presos se sumaven el cansament, la gana, el desconcert i les moltes hores de camí a peu, carregant sempre el pic i la pala. Quan van marxar de Vicfret van començar una vertadera peregrinació formant part ja del gruix de l’exèrcit republicà que es retirava cap a la frontera francesa junt amb la població civil, però mantenint sempre la seva condició de presos, o sigui, vigilats pels guàrdies i realitzant les tasques que els encomanaven.

El recorregut dels presos i les dates aproximades de pas són els següents.

6 de gener
Abandonen Clariana i els porten en camió a Ribelles
6-16 de gener
Resten a Ribelles excavant trinxeres. Dormen al Castell.
17 de gener
Marxen de nit uns 20 km. en direcció a Calaf.
18-19 de gener
Excaven trinxeres al poble de Vicfred
20- 23 de gener
Marxen cap a Castellfollit de Riubregós (dormen a les escoles). Continuen fent trinxeres
24 de gener
Marxen en direcció a Solsona per la carretera de Torà
25 de gener
Passen prop Ardèvol i Pinós i arriben al sud de Cardona
26-27 de gener
Arriben a Berga
28-29 de gener
Passen per Ripoll
29-30 de gener
Passen per Sant Joan de les Abadesses
1-2 de febrer
Arriben a Molló. Travessen la frontera francesa i són deixats en llibertat.

Cal dir que d’aquest primer grup van separar set presoners que, custodiats per un soldat, van seguir el camí també a través de Berga, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon fins a Molló. D’aquest segon grup formava part el seminarista Miquel Arenas. Segons ell, arriben a França el 10 de febrer.
S’haurien trobat amb l’altre grup de presoners i també amb el capità de Casablanca just abans de passar la frontera i entre els presoners l’haurien apallissat i decapitat.

Grup 2: de presos que va romandre a Clariana de Cardener

L’altre grup de presos, els que estaven pitjor de salut, van constituir una altra companyia. Entre ells també estaven un metge, Ramon Espasa, i un dentista de Berga, Carles Gendrau. Aquest grup va romandre al campament de Clariana fins al dia 19 de gener (cinc dies després entraven les tropes nacionals a Solsona). A partir del 19 també van començar la seva llarga i dura peregrinació. Les condicions eren molt dures, i alguns presos, com Ramon Comelles i un altre de no identificat, van morir a la segona nit de travessa (per tant, el 21 de gener). Un altre presoner, Joan Llucià Martí, va morir quan el grup va travessar Santa Maria de Merlès. Estaria enterrat en una fossa comuna al costat del cementiri del poble. Segons van expressar els companys de travessa que van ser contactats per la seva dona en acabar la guerra, abans de morir, havia perdut la raó (Testimoni de la seva néta, Roser Grau, que aporta documentació al respecte). Sembla que d’altres presoners van ser enterrats amb ell.

Segons el testimoni reproduït al llibre de JM. Sans, el caporal a va matar set presoners en vuit dies durant la retirada, que estven exhaust i no van poder seguir el viatge.

L’itinerari del grup, sempre acompanyat pels guàrdies, va ser:

Itinerari del segon grup de presos del Batalló (Testimoni de Carles Gendrau citat a BADIA, F.. op. cit. p. 339-340)

  1. Solsona
  2. Navès
  3. Casserres
  4. Gironella
  5. Santa Maria de Merlés
  6. Perafita
  7. Ripoll
  8. Vallfogona
  9. Olot
  10. Sant Pau de Seguries
  11. Frontera a Coll d’Ares. Van arribar a la frontera el 9 de febrer de 1939.

No estan clares les raons per les que es va optar per una retirada conjunta amb els presos. S’apunten les hipòtesis de que els presos servissin d’escut humà en el cas de bombardeigs dels avions feixistes o potser de moneda de canvi (PAGÈS, P. Op. cit. p. 112), ja que en realitat les tasques que els hi van ser encomanades (fer trinxeres, treure neu de la carretera…) no tenien massa valor estratègic. Caldria un estudi més aprofundit per veure quines eren les ordres –si és que n’hi havia- i quin sentit tenien. En tot cas la història del Batalló Disciplinari s’acabava amb la derrota de la República i l’èxode massiu de milers de persones. Per als presoners del Batalló Disciplinari començava la llibertat –potser no la que s’esperaven- i per a la resta, tot el contrari.