Exili i deportació

La tragèdia dels deportats, com la d’una gran part de la població de l’Estat, començava amb l’aixecament del 18 de Juliol i amb la voluntat d’aniquilació total de l’enemic, però amb la victòria de l’exèrcit rebel tres anys més tard la repressió esdevé brutal, fent que la fugida de ciutadans i combatents cap a l’exili passes a ésser massiva. Era la retirada, produïda per l’ofensiva franquista i la por a les brutals represàlies dels vencedors. Una fugida en la que molts no van poder ni voler tornar mai més. Al seu propi país foren perseguits i rebutjats, essent considerats com a refugiats polítics a l’exili, a més a més d’apàtrides pel règim Franquista. “No hay españoles fuera de España”, deia Serrano Sunyer, ministre d’afers exterior franquista, en una reunió amb Himmler el 1940. Fins i tot la França neutral d’abans del segon episodi de guerra mundial, un país en teoria d’acollida, va tractar amb el mateix rebuig als exiliats degut a la neutralitat oficial i els contactes amb Franco. Aquesta realitat dels exiliats en país francès va significar l’agrupament d’aquests en camps de refugiats i de concentració, per passar tot seguit a les Compagnies de Travailleurs Étrangers i als Groupements de Travailleurs Étrangers, i finalment als Service de Travail Oligatoire sota la França col·laboracionista amb alemanya un cop aquesta fou envaïda pels nazis el 1940.

Sortien d’una guerra per entrar en una altra, i tot i provenir d’un país suposadament neutral durant la segona Guerra Mundial, tant la França de Vichy com la nazi no va tenir miraments per als refugiats, influïts com sempre pel règim franquista que marcava les pautes de regulació dels exiliats. Aquests contactes i reunions tractaven l’entrega de personalitats polítiques rellevants com la de Companys, però també la de refugiats, plantejant a més a més l’internament massiu d’aquests en camps d’extermini, incomplint íntegrament les convencions internacionals de Ginebra sobre refugiats i presoners de guerra.

Amb aquests acords els nous destins dels exiliats passaven ha ésser els camps de concentració, principalment Mauthausen – construït per presoners-esclaus espanyols – on foren tractats com un únic bloc homogeni de deportats polítics lluint el distintiu triangle blau amb una S, que significava paradoxalment “rojo español sin patria”. En aquests pobles de la mort realitzaren tasques de treballs forçats en condicions de vida infrahumanes, que comptabilitzen 7.819 morts per part dels republicans espanyols internats a Mauthausen, 7  dels quals eren fills o veïns del Solsonès.

Les causes foren vàries: càstigs, ferits, tifus, tuberculosi, ajusticiaments arbitraris, injeccions al cor, cambres de gas, per passar tot seguit als terrorífics forns de cremació que s’encarregaven d’esborrar qualsevol petjada de vida. Els solsonins, però, foren destinats al camp d’extermini final de Gusen on hi trobaren la mort, excepte Pedro Frutos el qual sobrevisqué i no tornà a Espanya.

Aquesta realitat de tortura i mort que sofriren tots els qui habitaren els camps de concentració, entre ells veïns dels municipis de Guixers, Lladurs, Odèn, Sant Llorenç de Morunys i Solsona, fa que aquesta part de la història ocorreguda a milers de quilometres de la comarca i que afectà a un nombre de ciutadans de la comarca disconformes amb el règim franquista i en pro de la democràcia, esdevingui una part de la nostra història que cal recordar i no oblidar.