El suport de les masies
La xarxa de suport als emboscats estava formada per familiars, amics, coneguts i altres persones compromeses amb la causa. Sense aquesta sòlida xarxa hagués estat molt difícil que tanta gent es mantigués amagada tant de temps al bosc.
Ajudar els emboscats implicava, per una banda, l’hospitalitat de tenir-los a casa o prop de casa, de facilitar-los el menjar, l roba, els medicaments quan calia, les notícies de casa seva, l’enllaç amb altres emboscats o amb els guies que els podien conduir fins a la frontera, etc.
Per l’altra banda implicava suportar la pressió dels membres del comitè, dels guàrdies d’assalt o militars que buscaven els fugitius. Estar al cas de la seva arribada per reaccionar amb rapidesa, de vegades entretenir a la porta de casa als guàrdies mentre els emboscats sortien per la finestra del darrera, mantenir-se ferm en els interrogatoris, no delatar el fill, el marit, el germà, el cosí… La pressió requeia tot sovint en les dones de la casa i fins i tot de vegades en els infants, que ja s’havien aprés de memòria les respostes correctes.
“On està el germà gran? Em demanaven. I jo deia: A matar feixistes!…“
Sí, prou ho sabíem on eren, i ens ho preguntaven a nosaltres, canalla. Deien: ‘on és el teu germà?’. I nosaltres dèiem: ‘a no el sé enlloc’. I mira, t’anaves escabullint d’aquesta manera. És així. Però no s’ho creien, nooo!“